L'Arxiu és Mani i Festa, amb Albert Gusi


LA REVOLTA DELS RECORDS
Fa molts anys que ens coneixem amb l’Albert Gusi, moltíssims. Des d’aquelles panorames fets amb joguines i càmeres estenopèiques, que semblaven haver estat somiades a l’hora del pati. Per això, quan des del departament del Servei a les Persones i al Territori del Districte de Sants-Montjuïc ens van demanar que preparéssim la cirereta del projecte l’Àlbum Familiar del Barri de Sants, no ho vam dubtar ni un moment. Vam volem seguir jugant amb l’Albert i les seves idees prenyades d’ironia, concebudes des d’un paisatge fet fàbula. 

Durant unes setmanes hi hem estat jugant plegats, amb imatges petites d’un barri farcit de records. L’Albert ha volgut que aquestes fotografies siguin grans i es posin a caminar, com un bosc escocès. És així com ha concebut l’Arxiu és Mani i Festa. És un gest col·lectiu i poderòs, com tants dels que fem aquí, a Sants. Consisteix en transfigurar en banderes les fotografies familiars que han nodrit el projecte l’Àlbum Familiar del Barri de Sants. D’aquesta forma, els records onejaran de nou, molts d’ells encara gronxats pels seus custodis, aquelles persones que han preservat els àlbums familiars i n’han cedit una petita part al projecte.

FEM D’UN ARXIU FOTOGRÀFIC UNA MANIFESTACIÓ 
Aquestes imatges han fet que l’Albert Gusi es faci unes preguntes que ens resonen a tots: 
Poden les fotos de casa sortir al carrer i reivindicar un arxiu? 
I fer de la reivindicació una festa?
Es poden manifestar les fotos? 
Pot ocupar l’espai públic un àlbum de fotos privat? 

A l’Arxiu és Mani i Festa passa tot això i més. Unes fotos de casa surten al carrer a reivindicar un arxiu. Fan que la reivindicació sigui una festa. On les fotos s’hi manifestin. On un àlbum de fotos privat ocupi l’espai públic. I tot amb la memòria visual i gràfica de Sants. Un Sants que ha estat i és un poble de manifestacions, de reivindicacions, de lluita, de revolta, de sortir al carrer, d’organitzar-se. A través d’una selecció de les fotografies de l’arxiu de l’Àlbum familiar del barri de Sants impreses sobre tela de bandera, reivindicarem la memòria fotogràfica del barri. Una ruta o una concentració d’imatges en gran format ens servirà per exhibir aquest patrimoni. També i alhora per reivindicar-lo. Farem partícip a la gent que ha compartit les imatges, a veïnes i veïns per tal que siguin protagonistes a les fotografies i al carrer des d’aquesta doble representació, la impresa i la present. Amb les imatges al vent pels carrers de Sants també farem història i reivindicació, però sobretot, projectarem coneixement i barri. Estem encantats que l’Arxiu és Mani i Festa faci banderes de petites fotografíes domèstiques. No és pas la primera vegada que emplacem imatges fotogràfiques en uns teixits amb tan forta significació simbòlica. Ara us convidem a participar i fer-les vostres. 

SOBRE LES IMATGES 
Les imatges que nodreixen l’Arxiu és Mani i Festa formen part de l’Àlbum familiar del barri de Sants, una iniciativa de memòria col·lectiva, que va començar al 2019, impulsada per La Lleialtat Santsenca i dirigida per l’arxivera Susanna Muriel Ortiz. A partir de 2021 el Servei a les Persones i al Territori del Districte de Sants-Montjuïc se suma al projecte amb Arqueologia del Punt de Vista, per tal d’incorporar aquest fons fotogràfic al repositori digital de l'Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc. Enguany aquest arxiu fotogràfic familiar surt al carrer. Abandona l’àmbit domèstic, on fins ara s'havien conservat aquestes imatges. Per un moment, petits episodis casolans seran banderes onejant pels carrers de la ciutat, de la mà dels seus protagonistes. L’artista visual Albert Gusi ha creat aquesta manifestació festiva, que reivindica una fracció de l’espai públic per acollir els records familiars, amb els que edifiquem la gran història del barri de Sants. Es tracta d'una selecció de 50 imatges familiars que posen de manifest el caràcter fresc i viu d'aquest tipus de fotografies. Casaments, comunions, excursions, celebracions familiars, parades al Mercat de Sants, passejos pels carrers del barri, retrats en les galeries fotogràfiques del barri, Diumenge de rams, la font màgica de Montjuïc, treballadores de Can Batlló, comerços desapareguts com Cal Baster, o el Laboratori Fotogràfic Rodón, les escoles infantils privades, o les escenes familiars al terrat són una mostra, que convidarà a tothom a apropar-se als seus protagonistes per conèixer la història d’aquestes singulars fotografies. El fet que aquestes imatges convertides en banderes siguin passejades pels seus protagonistes és clau per poder recrear els llocs, els esdeveniments, i les persones, amb nom i cognoms, que fan possible una regeneració del concepte de fotografia familiar.  És per això que us convidem a participar d'aquesta narració visual amb dels vostres peus. Ens en queden, de banderes i volem que hi participeu, tot passejant-les!

INFORMACIÓ DE L'ACTIVITAT

Punt de trobada: Carrer Olzinelles 31, davant l'entrada de la Lleialtat Santsenca.

Hora: 12:00h

Duració prevista: 12:00 a 13:30h.

Acompanyament musical de 13:00 a 13:30h amb Always Drinking Marching Band.

Recorregut: des de carrer Olzinelles, carrer Altafulla, carrer Dalmau, plaça Ibèrica, plaça Bonet i Muixí, pas Fructuós Gelabert, carretera de Sants i cap a la seu del Districte. 



La mirada prestada. La instalación "Autoretrat d'un vaixell anomenat Arxiu" en Google Street View



Captura de pantalla de la instalación  "Autoretrat d'un vaixell anomenat Arxiu" en Google Street View. La cámara remota recoge el reto de acentuar la fuga, representado en la imagen el b/n.

Caminar con los propios ojos

La instalación fotográfica “Autoretrat d’un vaixell anomenat Arxiu” fue pensada como una afloración en el edificio del Arxiu del Port de Tarragona. Es una refotografía. Se compone de diferentes fotografias tomadas desde el mismo punto de vista, durante las obras de remodelación del edificio que hoy acoge a dicho archivo. Las imágenes así enhebradas se aferran al edificio que las custodia. Una tozudez que no sólo desvela la misión protectora de la piedra. También descubre el cometido figurativo -y documental- del claroscuro metálico de las fotografías amparadas en su interior.

La imagen y el edificio que representa reclaman la presencia del observador, quien es lo único que queda de aquel que realizó (o realizaron) las instantáneas que ahora componen la pieza. Por ello ha sido concebida para ser visitada con toda la anatomía. De ahí su gran formato, que, combinado con el emplazamiento, invita a contemplarla y curiosear, mientras uno se desplaza por el espacio urbano en el que la obra se expande. En todo este tránsito, la mirada se hace corporal. Queda así, al descubierto, la figura. La de quien ahora ahora pasea. Pero también la de todos aquellos que por allí han caminado con sus propios ojos.


Captura de pantalla de la instalación "Autoretrat d'un vaixell anomenat Arxiu" en Google Street View. El procesado automático de la vista añade nuevos ángulos al fotomontaje en b/n.

La mirada delegada
Desde hace pocos días, la instalación fotográfica puede además visitarse en Google Street View. Tras la justificación de una presencia orgánica, la virtualidad de la mirada delegada, que la plataforma digital proporciona, resulta de un extraordinario contraste. A cambio, permite el acceso de un número mayor de observadores, en una visita sedentaria. La visión remota de la obra añade un nuevo sentido, al poner al descubierto la reclusión durante la que fue concebida. Un confinamiento compartido, que une y separa, al mismo tiempo a todos los observadores. Una silueta borrosa, los representa. Nos representa. Está emplazada a tamaño natural, en la misma ventana en la que fue capturada por un fotógrafo todavía más impreciso. Allí fue de nuevo descubierta por una mirada automática y portátil.


El paisaje efímero
No ha sido la primera instalación registrada en Google Street View. En 2009 el coche de google pasó ante tres de las cinco piezas de las que se componía Runa. Aquella fue, precisamente, la primera instalación fotográfica efímera que realicé en el espacio público. Hacía poco tiempo que este dispositivo estaba disponible en las calles de Europa. Ya me había servido como auxiliar para aproximarme a los trabajos de refotografía que venia preparando. Aunque, enseguida quedó incorporado a mis proyectos como obra final. Sin duda, había ayudado a ello el hecho de descubrir allí algunas vistas de Runa. Podría parecer que era una forma de convertir en eterno, algo temporal. Aunque, no me gusta creer que las instalaciones que he concebido como efímeras, dejen de serlo algún día.