Bones.
Sóc l'Isidre Santacreu, un dels membres i membreses d'Arqueologia del Punt de Vista. A estones faig d'arquitecte, d'altres de professor de coneixements diversos, i quan no dibuixo faig fotos. Per fer, fins i tot faig d'actor quan paguen. Però per al cas el que compta és que a vegades faig de fotògraf.
I vaig fer de fotògraf una vegada que va venir a Barcelona en Mark Klett, el refotògraf americà. Vaig tenir la sort d'assistir al taller que va impartir ja fa més d'un any. D'aquell aleshores (Working Across Time es deia la cosa) n'ha sortit una exposició que fins al maig es pot veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on a banda de l'encàrrec que es va fer a en Klett, es poden veure els treballs que els fotògrafs assistents al taller. Es tracta d'una exposició col·lectiva on es posa de manifest que un mateix concepte (refotografiar, tornar a fer una foto que algú ja havia fet abans) pot donar lloc a obres de tota mena.
En aquesta entrada us faré cinc cèntims de les fotografies que vaig desenvolupar per a l'exposició, empès pel fuet de la Natasha i recolzat a l'espatlla d'en Ricard. Per a ells, doncs, vagi el meu agraïment per endavant.
Les quatre fotografies que em van donar per desenvolupar la proposta pertanyen al mateix àmbit: el Pla de Palau. El Pla de Palau va ser, fins al segle XIX, un dels escenaris principals d'un teatre anomenat Barcelona. Tan principal era, que es va triar aquest indret com a protagonista de la primera fotografia realitzada mai en aquest costat dels Pirineus. El Pla de Palau, a través del Portal de Mar, va ser la porta d’entrada al Port de Barcelona i al seu voltant s’hi trobaven la Llotja, el Palau del Lloctinent, l’edifici de Duanes i el propi Portal de Mar. Tanta institució mirant-se de fit a fit va dur a la ciutat a glorificar més encara aquest àmbit amb un monument en honor al Geni Català, que es va inaugurar el primer de juny de 1856. Sembla ser que aquest Geni no tenia fred ni vergonya, a banda que venia molt ben dotat de sèrie. Les processons espontànies de catalanes i catalans per admirar el vigor del Geni Català van ser constants. No se sap si per excés o defecte de sentit de l’humor, un bisbe de l’església catòlica no va parar fins a castrar el Geni Català a cops de mall, ocultant la salvatjada sota un vel de marbre. Als 90 del s.XX es va provar de restituir la virilitat al monument però la silicona emprada a la reparació va ennegrir, esdevenint una necrosi fàl•lica mal digerible. Potser per oblidar una història tan trista i reveladora del fet català, Barcelona avui mira cap a altres espais urbans amb més intensitat que no pas cap a aquest Pla de Palau que és on, paradoxalment, jo hi encaro la càmera.
Sóc l'Isidre Santacreu, un dels membres i membreses d'Arqueologia del Punt de Vista. A estones faig d'arquitecte, d'altres de professor de coneixements diversos, i quan no dibuixo faig fotos. Per fer, fins i tot faig d'actor quan paguen. Però per al cas el que compta és que a vegades faig de fotògraf.
I vaig fer de fotògraf una vegada que va venir a Barcelona en Mark Klett, el refotògraf americà. Vaig tenir la sort d'assistir al taller que va impartir ja fa més d'un any. D'aquell aleshores (Working Across Time es deia la cosa) n'ha sortit una exposició que fins al maig es pot veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on a banda de l'encàrrec que es va fer a en Klett, es poden veure els treballs que els fotògrafs assistents al taller. Es tracta d'una exposició col·lectiva on es posa de manifest que un mateix concepte (refotografiar, tornar a fer una foto que algú ja havia fet abans) pot donar lloc a obres de tota mena.
En aquesta entrada us faré cinc cèntims de les fotografies que vaig desenvolupar per a l'exposició, empès pel fuet de la Natasha i recolzat a l'espatlla d'en Ricard. Per a ells, doncs, vagi el meu agraïment per endavant.
Les quatre fotografies que em van donar per desenvolupar la proposta pertanyen al mateix àmbit: el Pla de Palau. El Pla de Palau va ser, fins al segle XIX, un dels escenaris principals d'un teatre anomenat Barcelona. Tan principal era, que es va triar aquest indret com a protagonista de la primera fotografia realitzada mai en aquest costat dels Pirineus. El Pla de Palau, a través del Portal de Mar, va ser la porta d’entrada al Port de Barcelona i al seu voltant s’hi trobaven la Llotja, el Palau del Lloctinent, l’edifici de Duanes i el propi Portal de Mar. Tanta institució mirant-se de fit a fit va dur a la ciutat a glorificar més encara aquest àmbit amb un monument en honor al Geni Català, que es va inaugurar el primer de juny de 1856. Sembla ser que aquest Geni no tenia fred ni vergonya, a banda que venia molt ben dotat de sèrie. Les processons espontànies de catalanes i catalans per admirar el vigor del Geni Català van ser constants. No se sap si per excés o defecte de sentit de l’humor, un bisbe de l’església catòlica no va parar fins a castrar el Geni Català a cops de mall, ocultant la salvatjada sota un vel de marbre. Als 90 del s.XX es va provar de restituir la virilitat al monument però la silicona emprada a la reparació va ennegrir, esdevenint una necrosi fàl•lica mal digerible. Potser per oblidar una història tan trista i reveladora del fet català, Barcelona avui mira cap a altres espais urbans amb més intensitat que no pas cap a aquest Pla de Palau que és on, paradoxalment, jo hi encaro la càmera.
 |
| Foto Ricard Martínez 2011. La càmera, encarada cap al Pla de Palau. El maiquinof, AQUÍ. |
Els cinc treballs que presento els realitzo a partir principalment de quatre fotografies: una panoràmica general del Pla de Palau d’en Joan Martí (d’entre 1870 i 1875); una fotografia del Geni Català amb la Duana al fons, de Matarrodona cap al 1908; una altra vista del monument però amb el palau del Lloctinent al fons, de l’Àlvarez, d’abans de 1875; i una vista general del Pla del 1860 realitzada per Charles Clifford.
La metodologia sempre ha estat la mateixa: cercar el punt de vista del fotògraf i interrogar-me entre el seu punt, el meu i el que hi ha al voltant. A partir d’aquí cada treball emprèn el seu camí.
 |
Dues panoràmiques encreuades
del Pla de Palau. Isidre Santacreu,
2011. Al centre. Fotografía de Joan Martí, 1874.
|
En un cas (Martí) el punt de vista es falca perfectament en un punt estratègic d’un edifici que aleshores no existia: un dels intercolumnis de la facultat de Nàutica. La potència formal d’un element inexistent als ulls d’en Joan Martí imposa les seves lleis a les dues refotografies que s’hi originen. Una d’elles es formalitza en una creu que es llegeix tant com a signe (AQUÍ), com a signatura (Santacreu s'anomenava el refotògraf) i com a límit coercitiu (l’ordre dòric, militar, que empresona la imatge).
***
 |
2500º. Isidre Santacreu, 2011. Cinc voltes i tres quarts, Pla de Palau, de Joan Martí, 1874. Text:
Barcelona Rebelde, Guillem Martínez.
Ed. Debate, Barcelona 2009, pp 167-168.
|
L’altra refotografia juga amb l’intercolumni com a guia de scalextric per a una càmera que rota 2500º mentre el dia va passant. I més que hagués pogut girar. Potser fins als nassos de la faixa formal de l'anterior proposta, aquí esborro fins on m'és possible els límits del fotograma. Aquest continu el tallo sense mirar-m'ho, allà on cal cop de tisores i així vaig col·leccionant unes tires de falsos contactes. El fals troquelat de la pel·lícula explica les dades tècniques del lloc, mitjançant l'apropiació d'un text de "La Barcelona Rebelde" d'en Guillem Martínez (a qui per cert, encara li dec un sopar) sobre l'ADN comtal.
***
 |
Xarlografia. Pla de
Palau. Isidre Santacreu, 2011. Al centre, La Font del Geni Català al Pla de Palau,
R. Matarrodona, c. 1890.
|
Amb la fotografia de Matarrodona la pista me la dóna el sol. Al voler fer coincidir l’hora de la presa de la fotografia amb la de la refotografia, el sol s’encaparra en voler incloure al refotògraf en la imatge, i aquest accepta gustós la invitació. Calçar-me uns pleus de Chaplin ha estat una rima amb la situació ridícula que va representar l'execució de la refotografia, i és que o m'atropellava el trànsit en un sentit o m'atropellava en l'altre, amb una treva d'uns tres segons que havia d'aprofitar per còrrer fins a una marca que havia deixat a l'asfalt, fer la foto gairebé a cegues i tornar corrents a l'illeta central mentre conductors de taxi, furgonetes i autobús regalaven un reguitzell d'improperis a les meves orelles.
***
 |
Geni i Pubilla. Isidre Santacreu, 2011. Rellotges del palau d’Isabel II
de diversos gravats i fotografíes; fotograma de La Dolce Vita, de Federico Fellini, 1960; Fragment de Dalí Atomicus de Philippe Halsman, 1948;
Barcelone, le Palacio-Real, la Douane,
gravat de Dupeyron sobre dibuix de Rouarges, 1869; Incendie du Palacio Real de Barcelone, gravat de F. Meauville sobre
dibuix de M. Saint-Simon, 1875; Volta a Catalunya, 1980 i Shakira. Tot sobre
una albúmina de Francisco Javier Álvarez, 1872.
|
El repte amb la fotografia de l’Àlvarez va ser la de refotografiar sense càmera al Geni esgarradet, mitjançant un collage apropiacionista on hi caben des del bany punible de la més contemporània de les nostres pubilles (la Shakira fent-se passar per una Anita Ekberg) fins a una Volta a Catalunya del 1980.
***
 |
Enfilació*.
Vista
del Pla de Palau, a travès de l’escola de Nàutica. Isidre Santacreu 2011. Al
centre Pla de Palau. Charles Clifford, 1860
*
Enfilació f. Acte
d'enfilar. Especialment: a) Punt
de vista del relleu de la costa, que serveix al pescador com a guia per a
orientar-se en la situació de la barca en el mar (Roig-Amades
Pesca). Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Institut d’estudis
Catalans.
|
Finalment, l’obra de Clifford obliga a revisitar-la, cent cinquanta anys després, des de la pèrdua abrupta del fil conductor que lliga la representació amb allò representat. A l’edificar-se la facultat de Nàutica el punt on hi hagué el fotògraf queda a les seves esquenes, el vantage point des d'on es fotografià el Pla de Palau avui n'està escindit. Però tranquils, que des de la nàutica trobarem els instruments per situar-nos a la carta: una enfilació que ens connecta segle i mig i que em permeto d’assenyalar amb el dit, tot ordenant uns elements que ja no són exactament els mateixos de quan en Clifford perseguia el pelegrinatge de la senyora Isabel Borbó per les sucursals del seu negoci familiar a Alacant, Aragó, Catalunya i Balears.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquestes fotos s'han acabat. I fins la propera, que n'hi haurà.
***
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquestes fotos s'han acabat. I fins la propera, que n'hi haurà.
